Setè relat... un testimoni petrificat

Sisè relat .... curt i potent

Personatges de diferents contes clàssics en un d'invenció meva, original, divertit i tendre

                       LA BELLA DORMENT I EL SEU GEPERUT

Hi havia una vegada una princesa coneguda com la “bella” (entre cometes) dorment, filla dels reis d’un petit país centreeuropeu; bé, que la reina era sa mare, seguríssim, però a causa de les seves aventures extramaritals la paternitat del rei no estava clara del tot. No obstant això, la princesa era filla única, però gens consentida, al contrari, encara que a ella tant li feia, fins i tot ho preferia així, ja que d’aquesta manera es lliurava de complir els deures que comportava un càrrec com el seu.

   La seva infantesa va ser d’allò més avorrida, sense germans ni amiguets amb qui jugar, les seves distraccions eren: un vell preceptor que la va instruir el just, perquè aviat se li va acabar la paciència d’haver de suportar una nena tan mandrosa, malparlada i de caràcter esquerp; i una mainadera estúpida i pesada (segons la princesa), a qui la nena li tenia una mania enorme. Una mica per tot això, la princesa va esdevenir una jove sense gaires virtuts (per no dir ni una): malcriada, ordinària i “passota”; això, més les seves característiques físiques: poc agraciada, supergrossa i caminar d’orangutan. Motius pels quals els pretendents a la seva mà escassejaven, s’espantaven en veure-la, i ni tan sols els pares d’ells volien saber res de la possible unió dels seus fills amb aquella bèstia, per més princesa reial que fos. Els reis estaven desesperats.

La invitació al casament d’un dels fills dels monarques francesos que tindria lloc a París, va servir per calmar una mica els ànims. Als pares de la “bella” dorment els feia molta il·lusió, no tant a la princesa, ja que allò volia dir trencar la seva rutina quotidiana que consistia amb dormir, menjar, fer la migdiada, menjar, descansar, menjar… De mala gana, no va tenir més remei que assistir-hi.

    El casori va ser magnífic, com tots els d’aquesta mena. Aprofitant que es trobaven a París, els pares de la princesa es van apuntar a fer una mica de turisme; la “bella” dorment els va seguir, a la força. Els acompanyava un gran seguici, tal com manava l’ocasió, i els carrers eren plens de tafaners. Primer van voler visitar la catedral de Nôtre Dame. Quan hi van arribar, els servents es van apressar a ajudar als seus amos a baixar de les carrosses. En descendir la princesa, com que anava mig dormida, va ensopegar amb l’escalonet i va estar a punt de caure. Es van sentir unes riuetes d’entre la gent que assistia al esdeveniment en qualitat de badoca. Aleshores, abans d’accedir a l’església, es va sentir un xiulet afalagador procedent de la part superior del majestuós edifici. Tothom va aixecar les seves mirades i van veure un paio molt estrany. “És el geperut!”, va anunciar una dona. La “bella” dorment, gràcies a la seva intuïció femenina (encara que poca, en tenia), gairebé podia jurar que l’entusiasme  del desconegut era per ella. En canvi, els altres, pensaven que aquell comportament era insolent. La sospita de la princesa es va confirmar a la sortida, quan abans de pujar a la carrossa va girar el cap, va aixecar la vista, i allí, al finestral d’una de les torres, seguia el mateix xicot i, tot i que era lluny, li va semblar que li picava l’ullet; ella li va tornar el millor dels seus somriures (l’únic que posseïa). Així va ser com un nou sentiment va néixer al cor de la “bella” dorment. A l’endemà va remetre una missiva al geperut mitjançant una donzella de confiança, en la qual li expressava el seu interès a conèixer-lo, i a més, li oferia un treball al seu palau. El xicot, molt engrescat, va acceptar de seguida.

    A cap d’unes setmanes, havent tornat al seu país, la princesa va fer saber als seus pares la intenció de casar-se amb el geperut. Els reis s’ho van prendre rient, creien que es tractava d’una broma; però després, en comprovar que la cosa era seriosa, es van escandalitzar. On s’havia vist que una princesa de sang reial es casés amb un jardiner, a més lleig i babau com aquell?, deien i, evidentment, s’hi van oposar. Llavors la noia va reaccionar d’una manera mai vista: de genolls, va plorar, va suplicar, va pregar, i va demanar perdó pel seu comportament de tot el temps passat. Els reis, profundament commoguts, van accedir a la seva sol·licitud, amb l’única condició que la boda es celebrés en la més estricta intimitat.

I van transcórrer deu anys. La princesa i el geperut tenien quatre formosos infants, i eren molt feliços, com sempre. No obstant això, ell, darrerament, estava una mica amoïnat: la seva dona s’havia aprimat quaranta quilos, les carns li van tornar al seu lloc i les galtes rodones i vermelles se li van fondre. Ser mare li va escaure molt bé, i no només físicament, també li havia canviat el caràcter: va esdevenir dolça i tendra. (l’amor fa miracles). La bella (sense cometes) “dorment” (ara dormia el necessari) estimava al seu marit, tan simpàtic, amorós i bona persona com quan es van conèixer, i encara que ella havia canviat en força aspectes, en conservava un d’intacte: si alguna cosa mai havia estat (ni seria) era una pija creguda i presumida. Però, per si les mosques, el geperut va manar que traguessin tots els miralls del palau. I la princesa ni tan sols se’n va adonar.